L’amor platònic

Avui una bona amiga,  d’aquelles que valen la pena, que saps que hi son i hi seran,  a pesar de la distancia i del temps, m’ha enviat una fotografia. Hi sortia la persona mes important de la meva adolescencia.

El meu amor platònic. I he volat enrere en el temps, he tornat al país del vent i de l’arroç, de l’aigua, del cel descobert i dels ocells. I allà he navegat entre records perduts i somnis eterns, on ell era el centre de l’univers.

I he sortit al carrer, somrient, feliç, nostàlgica i melancólica, flotant. I m’he adonat que mai, mai oblidaré al meu amor platònic. Ell i el seu record formen part de mi, del que soc.

El que sento es tan igual i a l’hora tan diferent del que sentia llavors… Ja no hi ha por, ni vergonya, ni dolor… Ja nomes queden ela bons sentiments, les il.lusions i els somnis queden enrere, en el passat. Ara queda nomes el record d’una il.lusió, d’un primer amor pur, transparent, fresc. Un amor emocionant, incondicional i especial. Impossible be, però a aquestes altures això ja no importa. Queda el record de la mirada d’ulls negres, d’un lleu contacte, la muntanya russa que experimentava al veure’l. Ara ja no importa no ser el seu amor platònic, no importa saber si ell em miraba o recordaba el meu nom. Per que sense cap intenció, gracies a ell soc qui soc.

Això no seria just si no parles ara del meu amor real, el de debò, el que m’aguanta i em comprén. El que m’acompanya en aquest camí ple de pedres.

El que e va ajudar a sortir del forat on era. El meu salvador, el meu Sant Jordi, el meu cavaller, tot i que no dugui cavall ni espasa.

L’home real, el pare dels meus fills, el meu marit, el meu sustent, el meu millor amic, el que millor em coneix…

M’agrada pensar que som un riu, la nostra relació va néixer amb passió, amb força i energia. Seguim el nostre camí, i potser perdem força, però som imparables. Avançem amb calma, junts, seguint el nostre camí.

Crec que tothom recorda el primer amor. Potser alguns enganyats es diran que va ser una cosa sense importància, un joc de nens… Altres viuran encara aquell somni platònic, esperant que es cumpleixi, anclats en un temps passat… Jo penso que el primer amor s’ha de recordar i acceptar com el que es: l’amor no fraterna mes pur i boig que sentirem mai, únic i autentic.

Gracies als meus dos amors,  a Jordi el meu amor platonic, i Marcos, l’amor de la meva vida.

Anuncios

One thought on “L’amor platònic

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s